En aquesta pàgina podeu trobar informació sobre les xerrades dirigides als pares i mares, que es faran, a la llar d’infants o a altres centres o entitats.
Resum xerrada educar en l'autonomia (novembre 2016)
El passat mes de novembre, el psicòleg Vladimir Reindhart va visitar la nostra escola per fer una xerrada sobre l’educació dels fills perquè siguin autònoms.
El psicòleg va començar la xerrada oferint algunes idees:
- Els pares i les mares han de ser pacients, l’autonomia és un aprenentatge, un procés que comença a donar fruits quan els nens i nenes tenen al voltant de tres anys i ja són capaços de fer moltes coses pel seu compte. Hem d’aprofitar els primers anys per observar i aprendre: quin caràcter té el nostre fill o filla, quin temperament… Sobre aquesta base, el nen o nena construirà la seva identitat i personalitat.
- Tota la relació que tenim amb ells, els que els mostrem i projectem, deixen una empremta. És una època de molta relació i molt intensa. Estan coneixent el món, aprenent a parlar, a caminar… és un aprenentatge mot intens.
Tots els nens i nenes d’aquestes edats tenen un potencial d’aprenentage infinit. Quan deixen caure coses a terra o les apreten fort, per exemple, hem d’entendre que estan explorant, aprenent com funcionen les coses, no s’estan “portant malament”. Si els limitem la curiositat, estem també limitant la seva possibilitat d’aprenentatge.
- Alhora, tot aprenentatge dels fills desorganitza una mica la nostra llar i el nostre temps. Hem d’acceptar que en aquesta etapa hem de conviure en la desorganització, no ens hem d’entestar en els hàbits, l’ordre… Perquè els fills puguin ser autònoms, han de sentir-se bé a casa, han de poder explorar, això els dóna seguritat.
Autonomia vol dir “sortir cap al món, i per poder-ho fer amb garanties s’han de sentir molt segurs a casa, molt acollits. És important crear un vincle emocional fort amb la mare i el pare.
- Perquè un nen o nena se senti estimat ha de tenir les necessitats resoltes, no només gana o son, també que et puguin tocar, que sentin que estàs allà. Perquè es puguin separar, han de passar una etapa de molta dependència. De vegades, ens enfadem perquè a l’escola fan coses sols i a casa volen que ho faci la mare, és normal, ells saben que en algun moment s’hauran de separar de la mare. Quan estan demanant permanetment estar amb la mare és perquè saben que aquell moment està a prop. Per als nens representa d’alguna manera una pèrdua.
Podem ajudar-los i facilitar-los tot el que necessiten, però anar avançant, encara que no ens entenguin, que en algun moment hauran de fer aquestes coses pel seu compte i que no es preocupi. És molt important generar-los confiança, confiar amb ells, en les seves capacitats.
- Tot el que van fent sols (menjar, dormir...) els fa guanyar autonomia. De vegades, som els pares i les mares que no els deixem aprendre i ser autònoms, ja sigui per por, perquè ens és més fàcil fer-ho nosaltres, perquè tenim pressa, perquè no s’embrutin… Això ajuda als adults a tenir una vida una mica més organitzada, però impedeix al nen ser autònom.
L’autonomia representa un esforç, però és molt gratificant perquè els apropa a la llibertat. Més tard o més d’hora aprendran a fer les coses per ells mateixos, millor si és més d’hora,
Desprès d’una introducció, el psicòleg va donar pas al torn de preguntes, durant el qual van sortir alguns dubtes sobre la gestió de les emocions. Reindhart va donar algunes idees als pares i mares:
- El reconeixement (felicitar el nen o nena quan fa alguna cosa bé) ajuda a construir l’autoimatge com a persona capaç de fer les coses, crea seguretat i autoestima, que serà molt important quan tinguin 7, 8 i 9 anys.
- La ràbia i els cops, mossegades…: de vegades, la canalla manifesta la seva ràbia pegant. Hem de dirigir l’agressivitat, una expressió positiva de les emocions també és autonomia.
De tota manera, està molt bé que un nen sàpiga el que li està passant, però no hem d’oblidar que és un nen. Si té ràbia, per exemple, dóna cops, mossega, crida o, quan són més grans, diuen coses com “No t’estimo” (és una manera també de treure l’agressivitat). Han de poder expressar les emocions, el malestar en aquest cas. Els crits, els cops, etc. ens donen informació del que li passa. Llavors hem de veure si hi ha una raó, però si no la veiem, li hem de donar el missatge que entenm que alguna cosa passa. A partir dels dos anys ja podem tenir diàlegs breus. L’important és el propòsit és que entenguin que volem ajudar-los a gestionar aquella incomoditat.
També podem dir “això no està bé”, però si intervenim ràpidament i mostrem que l’entenem, li estem donant espai al nen, reconeixent la necessitat que té de treure la ràbia perquè l’acabi expressant d’una altra manera.
Per exemple, quan piquen sobre la tele. Hem de crear una situació alternativa, com picar a la taula. Els hem de transmetre la idea que picar no està malament, el que està malament és fer-ho sobre la tele. Hem de deixar una porta oberta a la necessitat que tenen de fer aquest comportament. Si li negem aquesta necessitat, sortirà d’alguna altra manera, més val canalitzar-la.
Tirar coses també els resulta divertit. Hi ha moviment, soroll i té un premi afegit perquè la mare o el pare s’enfaden. Busquem un lloc on es poden tirar coses, com el parc, i tirem-les. No només reorientarem la demanda, també se sentiran estimats, integrats. Els dóna el missatge que entenen el que necessita.
No hem de còrrer a treure els nens de la tristor o de la ràbia, també hem de deixar que les sentin, que les visquin, que les aprenguin a gestionar. A nosaltres ens remou una mica veure els nostres fills així, però els de donar espai també per sentir aquestes emocions.
- Amb dos anys ja ens entenen bastant. Els podem anar explicant tot el que està passant perquè ells se sentin partíceps de l’organització, aprenent que les coses tenen una previsió i després passem a l’acció.
- Jugar és molt important, ajuda a crear vincle afectiu, és una situació molt intensa, permet aprendre. Menjar també, com el bany o acompanyar a dormir… activitats de la vida quotidiana molt riques i que els ajuden a crèixer.
- Moltes vegades, els nens fan, simplement; es deixen portar pel que estan fent. Per exemple, desordenen o juguen amb aigua. No està bé ni malament, és una manera
d’experimentació. Una mirada, un retret, els ajuden a sortir de l’acció i adonar-se que allò que està fent no t’agrada o no és bo per ells.
Fins al 4 o 5 anys, els costa molt deixar de fer una cosa per passar a fer una altra (per exemple, deixar de jugar per menjar, no volen ficar-se al bany i després no volen sortir del bany…). Deixar-se portar pel plaer del moment també forma part de ser nen. Sovint dir-los les coses no és prou, hem d’anar físicament i, amb la nostra energia, ajudar-lo a canviar de situació.
- Hi ha batalles que el psicòleg aconsella no tenir, especialment amb el menjar. Les criatures necessiten límits i ordre, però es poden donar dintre de la flexibilitat. Si hi ha algun aliment que al nen o nena no li agrada gens pel gust, per la textura, pel color, etc., segurament podem trobar una alternativa que li agradi i no compromet el seu equilibri nutricional. A nosaltres també hi ha coses que ens agraden més que altres! No es tracta que només mengin el que li agradi, però amb qüestions puntuals, no val la pena entrar en guerres de desgast. De vegades, inventant una nova forma de presentar el producte o preparant-lo de manera diferent, aconseguirem que l’acceptin perquè el trobaran atractiu, nou, sense necessitat de barallar-nos. Hem de ser una mica creatius.
- Les rutines donen seguretat als nens/nenes. Per exemple, perquè un nen pugui conciliar la son autònomament, necessita un ritual, que sigui igual cada dia pel que fa a l’hora, el lloc… Amb els nens tot és molt canviant, fins als tres anys, ells canvien cada dia, aprenen constantment, això els desestabilitza, la rutina els ajuda a posar ordre en aquest canvi constant.
- Dificultats per dormir: a partir dels dos anys i mig o tres els nens comencen a tenir malsons, pot ser un impediment perquè puguin conciliar la son sols. Abanda, en aquests moments són plenament conscients que la vida continua mentre ells estan dormint, per tant, no s’ho volen perdre. Una tercera raó és que pensen que no han acabat el que volien acabar aquell dia: jugar, estar amb la mare… Els queda alguna cosa pendent. I, és clar, als nens inquiets els costa més conciliar la son. Hem de veure què pot estar passant.
- Mai no hem de comparar els nens amb altres nens o amb germans, no és positiu. Cadascú és com és, no s’ha de comparar.
- Com a últim consell general, és important que els pares i les mares ens sentim còmodes amb tot el que fem i li trobem sentit. De vegades fem coses que ens han dit que funcionen, que es recomanen… però si no ho veiem clar, és millor no fer-ho. Hem de ser pragmàtics i alhora gaudir del que fem. Preparant el menjar, per exemple, hem de posar-hi amor, optar pel que creiem que és millor.